A quarts d’onze, el barri del Clot presenta un aspecte de dissabte. Els veïns –algunes famílies amb criatures, però sobretot gent gran– s’hi passegen alienes a la moguda que es cou al centre de la ciutat.

Els comerciants han obert més tard, alguns ho fan a les onze sense tenir-les totes, perquè davant dels piquets informatius –en tenim referències provades– cap precaució és suficient. Tot i així, ningú no diria que és jornada de vaga general, perquè al Clot s’hi pot comprar de tot. De fet, diverses persones tornen amb el carro ben ple del mercat.

Uns metres avall, trobo el primer grup de manifestants. La CGT atura el trànsit de la C-31 (el tram de sortida de la Gran Via de les Corts Catalanes) durant deu minuts. Els conductors esperen pacients rere el volant, mentre un núvol de pòlvora cremada esborra la protesta durant uns segons.

Tinc prou fotos per començar a “twitejar-les”, per participar en aquesta comunicació 2.0 que tan bé funciona en dies especialment assenyalats, com en jornades festives o la gran nevada del 8 de març de 2010. Malauradament, no disposo de cap xarxa wifi oberta en tot el carrer Llacuna ni al tram de la Diagonal que segueix fins a la plaça de les Glòries.

Més enllà, de nou a la Gran Via de les Corts Catalanes em reuneixo amb els manifestants de la CGT que, de mica en mica, van guanyant adeptes –això em sembla. Un cotxe s’encarrega d’obrir pas i d’alertar a la Guàrdia Urbana els carrers que cal anar tallant mentre els membres del sindicat criden “Contra el capital, vaga general”.

Passada la plaça de toros Monumental, tres sindicalistes empenyen un contenidor per al vidre fins encastar-lo dins d’una botiga d’electrònica oberta. És la seva manera vandàlica d’expressar que hi ha vaga general. Llàstima que no hagin entès que secundar una vaga és una decisió lliure de cada treballador, que la llibertat d’elecció de l’ésser humà no hauria de coaccionar-se, perquè precisament ells són els qui rebutgen les condicions de la patronal i el Govern.

Mentre seguim avançant cap el centre de la ciutat, em pregunto cap on anem, si aquest és el sentit que han de seguir les demandes de millora social, si la por a perdre el tron com a sindicalista no és més gran que la de fracassar en la convocatòria de vaga general. On queda el civisme? On queda el respecte cap a la voluntat humana?

De nou, al cantó mar de la Gran Via, els sindicalistes de la CGT increpen el comerciant d’un taller de motor que s’ha afanyat a abaixar la persiana quan els ha vist venir. “Esquirol” i “traïdor” –aquesta paraula li grafiten a la vorera– és el més suau que li arriben a dir. Alguns expressen els seu malestar per haver perdut la feina i veure que qui en té no secunda la seva protesta i el titllen d’insolidari. Malgrat la violència gestual i el gruix de les paraules, no arriben a les mans.

M’avanço a la capçalera de la marxa. Més botiguers se la miren amatents amb les persianes mig abaixades. Sabent com estan actuant els manifestants, no dubten a tancar del tot la porta de la botiga, tret d’alguna farmàcia –qui gosaria increpar un centre sanitari que ha de restar obert per a emergències?– i un comerç Lidl al qual també li toca el rebre. Tots els comerciants que han optat per treballar són increpats, també rere els vidres i amb l’accés tancat.

“No a la crisi, que paguin els rics”. Amb aquest convenciment, la meitat dels manifestants envaeix l’hotel Ritz on s’hi estan uns cinc minuts. En surten a cop de timbal, cofois, llencen fulletons a l’aire, tal com han escampat els diaris d’un quiosc de la Gran Via, i tomben un jardinera. La llei del més fort o només un signe de la por a què ningú no escolti el seu missatge, de no ser prou convincents amb raonaments i paraules?

A la confluència de la Gran Via i el passeig de Gràcia, s’uneixen diversos manifestants, entre els quals hi ha els militants d’ICV-EUiA. La marxa prosegeuix fins a una plaça de Catalunya plena a vessar sota el sol de migdia. La concentració entona càntics davant del que s’ha convertit en feu i símbol del moviment antisistema, el Banc de Crèdit Espanyol (ex seu del Banc Banesto), ocupat la setmana passada. S’hi branden pancartes i banderes amb eslògans com “Contra els dictadors de capital, vaga general” o “Estem farts de vagues pactades”, mentre diversos altaveus emeten en directe la programació conjunta de Ràdio Contrabanda, Ràdio Bronka, Ràdio Pica i Ràdio RSK.

L’Starbucks d’una Via Laietana, que espanta de tan buida i quieta com està, es converteix en centre d’operacions per ajustar i enviar les fotos del matí via Twitter, Facebook i Flickr. És l’opció que el periodista digital té de contribuir amb la seva tasca si no disposa d’iPhone o ginys similars, en una ciutat on la wifi oberta brilla per la seva absència. S’hi està bé en aquest petit oasi de pau, on el jazz sona sens parar i els turistes semblen trobar-s’hi com a casa.

Després d’una aturada de cap de setmana, d’aquelles que mereixen vermut davant del mar i passeig d’una gossa molt juganera, torno al centre quan el pitjor ja ha passat. L’aspecte més que dantesc és lamentable. Carrers, com la Gran Via o la Ronda de Sant Pere, completament buits de vehicles. La gent en torna amb les banderes ja plegades, desenes de fulletons hi voleien indecisos, els contenidors estan tombats si no cremats, i la deixalla s’hi ha acumulat als costats en aquest dia de vaga.

La policia manté els efectius al centre. Ara, acordonen el Banc Espanyol de Crèdit, que ja ha estat desocupat. Sento, aquest matí, que els qui hi eren ahir qualifiquen la desocupació d’il·legal i em pregunto si no ha estat tan il·legal com l’ocupació de la setmana passada.

Al Portal de l’Àngel, diversos joves encenen papereres, amb un posat narcotitzat, sense saber què allò que fan és una salvatjada, com si la protesta i el col·lectiu en què estan immersos ho justifiqués tot. Esclaten un parell o tres de trets. Tot d’un plegat, una onada de gent corre carrer amunt. Recordo amb horror la marea humana descontrolada de la Love Parade, a Alemanya.

Arriben més furgones de Mossos d’Esquadra. La pell de gallina. Una noia de Canal Català i l’operador de càmera fan un directe en aquest punt. A l’altra banda, un periodista d’Intereconomía intenta comentar els fets també en directe, però la gent que l’escridassa li dificulta la feina i donen a la cadena més arguments per atacar el poble català.

És hora de tornar a casa. Ja no hi ha serveis mínims de transports públics. Ni metro ni autobus ni taxis. Tampoc no hi ha servei de Bicing. Cal tornar a peu fins el Clot. Ja no ve d’aquí, quan les cames m’han dut fins el centre i la Barceloneta. El 29-S s’acaba. El dia ha d’acabar. Demà polítics i sindicats es preguntaran per l’èxit de la vaga… Potser ens hauríem de preguntar per si no fracassem com a societat.

Fa poc més d’un any –el mateix any en què el propietari d’un bar era encarcerat per excedir els decibels permesos reiterades vegades– el grup U2 va motivar queixes per soroll per part dels veïnat de Les Corts. L’Administració va verificar-ne els fets i ara la justícia els ha donat la raó: els productors del concert han pagat una multa de 18.000 euros, una xifra que per la banda liderada per Bono no hauria de suposar cap problema de butxaca. Però qui la fa no sempre la paga.

Després que, aquest estiu, Millet i Montull sortissin de la presó, les converses de carrer, platja, cafè o perruqueria convergien en una qüestió recurrent: qui té nom, amics i diners pot lliurar-se de la presó? I una asseveració compartida: la justícia no és igual per a tothom; de cega, res!

No fa gaires dies, Shakira i l’Ajuntament de Barcelona exemplificaven un d’aquests casos. La cantant colombiana, segons informava la premsa autonòmica, va ballar en una font pública de la ciutat i va viatjar “de paquet” en moto sense casc, durant el rodatge d’un videoclip. Com si això, rodar un clip musical, fos un atenuant, i la fama, un factor a tenir en compte, el consistori barceloní estudia si se li aplica alguna mena de sanció, quan el que ha de fer és aplicar la llei com ho faria amb qualsevol altra persona.

És d’esperar que la imatge que pugui donar la ciutat davant els seguidors de Shakira no condicioni si la normativa es mira amb lupa o amb una bena als ulls. En cas contrari, potser hàgim d’acabar agraïnt a la noia dels cops de cintura la transformació de fonts públiques en petites piscines municipals, que la calor apreta.

La Valenciana, fundada el 1910, és un local que frega el mite en ple centre de Barcelona per haver-se especialitzat en l’orxata, refresc estiuenc genuïnament valencià derivat de la xufla, energètic i saludable. L’establiment és al carrer d’Aribau, 16 bis, a tocar de la Universitat de Barcelona i dels cinemes Aribau, i és per tant un punt de trobada de cinèfils i estudiants. Taules i cadires de cafeteria de segle passat omplen dos pisos, la planta baixa i el soterrani (una mica claustrofòbic, sí). Per acompanyar l’orxata, et recomano que demanis un croissant o una ensaïmada; hi notaràs l’aroma del sagí, la matèria prima amb què s’han fet sempre, abans que la pastisseria industrial i dels succedanis inundés la majoria de fleques.

Llàstima, però, que la simpatia del personal no estigui a l’alçada dels productes servits, perquè aleshores la recomanació fóra plena, a ulls clucs. Un dia passi, però quan dues i tres vegades et trobes amb un tracte sec, com d’aquell qui vol dir amb gestos “em fas nosa” o “ja és hora que desocupis la taula”, un s’ho pensa abans de tornar-hi.

Habitualment l’orxata és deliciosa però fa dos dies uns amics i jo vam trobar-nos que els que ens servien era granizat d’orxata. Sorpresos, no vam estar de preguntar a l’afable cambrer si era una novetat de la casa, l’orxata granizada, i ell va respondre: “Més que una novetat, ha estat una contingència; ha estat tota la nit al refrigerador”. Almenys, va ser sincer, sec, però sincer.

LOCAL: La Valenciana
ADREÇA: Aribau, 16
OFERTA: Bona per a esmorzars i berenars
TRACTE: Un xic aspre
SERVEI: Correcte
AMBIENT: Agradable, de cafeteria de segle XX
IDIOMA: Català (preferentment) / Castellà

La setmana del 16 d’agost, l’Ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana t’informen mitjançant un fulletó triangular enganxat al parabrises del vehicle, que si no retires el cotxe de la via pública abans d’una setmana se te l’endurà la grua i, a tu, et tocarà pagar la multa per cometre una infracció. Falta de sentit comú? Pot ser. Analitzem-ho!

Al capdamunt, el missatge és clar: “No deixi el vehicle estacionat en aquest lloc”. Això hauria de voler dir, doncs, que el missatge va dirigit a aquells conductors que encara no han aparcat el cotxe. Tindria sentit. Si tu vas i el veus, no aparques. Però si llegim la darrera línia (“A partir del dia assenyalat, el vehicle estarà en infracció i serà retirat per la grua municipal”), entenem que qui ens governa es passa de llest, perquè demostra la intenció d’endur-se també els cotxes que s’havien aparcat amb anterioritat. Què passa, llavors, si algú ha marxat de vacances tot l’agost? Quina cara ha de posar quan arriba a finals de mes feliç i cansat d’unes vacances i es troba que no té el vehicle allà on l’havia deixat i a sobre li toca pagar una multa?

Oh, ja ho deia l’avís, “aquest vial ha estat convenientment senyalitzat amb l’antelació preceptiva”, si vostè marxa de vacances és cosa seva, senyal que se les pot permetre i que per tant també fa prou calaix per omplir les arques municipals. Col·labori, home, col·labori, per solidaritat i amor al proïsme! Senyors del bipartit (PSC i ICV-EUiA), per respecte a la ciutadania i sentit comú, pensem altres formes més sensates d’aplacar la crisi i recaptar impostos. Gràcies!

Avui he obert la carta i m’he trobat amb una salsa nova: la baixamel. Em pregunto si serà una variant de la cremosa beixamel que acompanya els canelons de la iaia o bé una salsa amb la mel com a base que s’obté de les regions baixes d’aquesta terra…